Joaquim Danés en el seu llibre Pretèrits olotins ens comenta: Les havíem vistes, i ballades i sentides a Cal Ferrer i a l’Hostal de la Vall del Bac i al mas Colldecarrera de Castellar de la Muntanya en plena primera desena del segle (XX). Els músics eren de Beget: un violí, que tocava d’oïda (…) i una filla del músic, que tocava un tamborí i un instrument de vent de tres o quatre forats pels dits de la mà esquerra, i que venia a ésser un entremig de clarinet i de tiple.
Hi ha una Sardana curta coneguda com la Sardana de Sant Andreu del Bac. Segurament va agafar aquest nom ja que es ballava a prop de l’ermita romànica de Sant Andreu de Porreras a la Vall del Bac, la Garrotxa. Tot i que Danés no l’esmenta en el seu llibre, tot ens fa pensar que la seva tonada també es devia ballar fins a l’entrada del segle XX.
Les sardanes curtes estaven escrites en compàs de 6/8 i tenien dues parts melòdiques de 8 compassos diferenciades: els curts i els llargs. Els balladors es disposaven en rotllana agafats de les mans i a cada una d’aquestes parts feien un pas diferent amb els peus. Sempre es tocaven amb la mateixa estructura: En primer lloc l’introit, per tal d’avisar a tothom que començava la dansa, després dues vegades els curts i dues llargs; una altra vegada dues vegades els curts i dues els llargs; finalment el contrapunt, semblant a l’introit però més curt i ballat, i dues vegades els llargs; i una altra vegada el contrapunt i dues vegades els llargs.
A mitjans del segle XIX la sardana sofreix una transformació a tots nivells, convertint-se en la Sardana llarga tal com la coneixem actualment. A poc a poc la Sardana curta perd protagonisme fins a quedar aïllada en zones rurals com la Vall del Bac com a pas previ a la seva desaparició.
Ministrers de l'Escola de Música d'Olot 