A Catalunya la cornamusa es coneix des del segle XII. Hi ha referències d’un músic anomenat Bernat Bufalodre que data d’aquesta època. Durant els segles XIV i XV trobem aquest instrument a la cort, el qual gaudeix d’uns certs privilegis socials. Però no és fins al segle XVII que trobem mostres iconogràfiques del sac amb la morfologia actual. La formació habitual era la de cobla de ministrers. En aquesta època el sac abandona les corts reials i el trobem en capelles de música però sobretot en ambients populars. L’expansió de l’instrument per tot el país va comportar l’aparició de nombrosos termes per referir-s’hi: sac de gemecs, sac de les aspres, ploranera, cabreta, bot de nines, bot de vent, manxa borrega, criatura verda, coixinera, buna, manxa borrega, etc. Al segle XIX entra en una profunda decadència que provocarà la seva desaparició. A la dècada dels 80 del segle XX l’instrument es tornarà a recuperar així com antigues formacions: mitja cobla, cobla de tres quartants i cobla de ministrers. Actualment, l’instrument està en ple auge i fins i tot s’ha començat a ensenyar en escoles de música.
Consisteix en una bossa feta a partir d’una pell sencera de cabrit a la qual s’hi insufla l’aire mitjançant un bufador connectat a una de les potes de davant. Del coll en surt el braguer on hi van connectats els tres bordons. Aquests són tubs cilíndrics proveïts d’inxes simples. El més greu està afinat dues octaves per sota de la nota fonamental del grall, i té aproximadament un metre de llargada. Pel que fa als altres dos, el mitjà està afinat a la quinta respecte al gros, i l’altre a l’octava. El conjunt de bordons es caracteritza per quedar penjant, no es recolzen enlloc. El grall surt de l’altra pota de davant. És un tub cònic que produeix el so amb una inxa doble. Té vuit forats, set davant i un darrere. L’instrument es col·loca davant el pit del sonador, el qual l’abraça per controlar la pressió amb el braç esquerre.
Ministrers de l'Escola de Música d'Olot 