Els instruments

EL FLABIOL I TAMBORÍ
flabiol.jpg

L’origen del flabiol és molt antic. Gràcies a diferents mostres iconogràfiques sabem que van aparèixer a Europa al voltant del segle XIII instruments semblants al flabiol que es tocaven amb una sola mà i amb l’altre el mateix instrumentista s’acompanyava d’un tambor. Actualment aquests instruments els trobem extesos pel sud de França i per la peninsula ibèrica: la flauta, la flaüta d’Eivissa, la gaita charra, el galobet,el pinkullo, el flautat, el flistul, el txitsu, la bascatibia, el silbo són alguns dels germans del nostre flabiol. A Catalunya el trobem extès per tot el territori. Una prova d’això són les nombroses variants dialectals per anomenar aquest instrument: flabiol, fobiol, fabirol, flobiol, frobiol, fluviol, etc. També es toca a les Illes Balears on normalment el trobem tocant al costat de les xeremies. Un dels trets característics del flabiol és que es toca només amb la mà esquerra. Amb la dreta se sol tocar un instrument de percussió. Normalment és un tambor cilíndric que arriba amb dos formats bàsics el tamborí o el bombo. També el trobem acompanyat pel tamborí de cordes. Diuen que “Un flabiolaire que no toqui la percussió només és mig flabiolaire”.

El flabiol és un instrument de la família de les flautes fet de fusta o canya d’uns 20 o 25 centímetres de llargada. Està proveït de cinc o més forats de digitació amb una distribució curiosa tres a dalt (tocats amb el dit index, mig i anular) i dos a baix (tocats amb el polze i el xic) Això el diferencia dels seus germans solen tenir només tres o quatre forats. Els altres forats es poden tocar amb la mà dreta, però normalment no es fan servir. També trobem flabiols amb claus. S’anomena flabiol sec aquell que no té claus. És el més tradicional però el menys conegut. Antigament eren d’una sola peça i amb el cap pla (sense bec). El que té claus es sol anomenar Flabiol de Cobla, ja que se sol utilitzar en aquesta formació. Té quatre claus que ajuden a fer les notes alterades.

El tamborí consisteix en un tambor fet per un cilindre de fusta que aguanta dues pells tensades. Aproximadament té uns 20 centímetres de diàmtre i unes proporcions força quadrades. Acostuma a portar bordons i a tenir els tensors de corda. El tamborí de sardanes té unes dimensions molt més reduïdes i els tensors són metàlics. En algunes regions s’utilitza el bombo. Són tambors plans semblants a la càixa però més grans. Les baquetes acostumen a ser curtes i no gaire gruixudes. La punta anomenada “gra” és bastant rodona i grossa.

EL SAC DE GEMECS
sac2.jpg

A Catalunya la cornamusa es coneix des del segle XII. Hi ha referències d’un músic anomenat Bernat Bufalodre que data d’aquesta època. Durant els segles XIV i XV trobem aquest instrument a la cort, el qual gaudeix d’uns certs privilegis socials. Però no és fins al segle XVII que trobem mostres iconogràfiques del sac amb la morfologia actual. La formació habitual era la de cobla de ministrers. En aquesta època el sac abandona les corts reials i el trobem en capelles de música però sobretot en ambients populars. L’expansió de l’instrument per tot el país va comportar l’aparició de nombrosos termes per referir-s’hi: sac de gemecs, sac de les aspres, ploranera, cabreta, bot de nines, bot de vent, manxa borrega, criatura verda, coixinera, buna, manxa borrega, etc. Al segle XIX entra en una profunda decadència que provocarà la seva desaparició. A la dècada dels 80 del segle XX l’instrument es tornarà a recuperar així com antigues formacions: mitja cobla, cobla de tres quartants i cobla de ministrers. Actualment, l’instrument està en ple auge i fins i tot s’ha començat a ensenyar en escoles de música.

Consisteix en una bossa feta a partir d’una pell sencera de cabrit a la qual s’hi insufla l’aire mitjançant un bufador connectat a una de les potes de davant. Del coll en surt el braguer on hi van connectats els tres bordons. Aquests són tubs cilíndrics proveïts d’inxes simples. El més greu està afinat dues octaves per sota de la nota fonamental del grall, i té aproximadament un metre de llargada. Pel que fa als altres dos, el mitjà està afinat a la quinta respecte al gros, i l’altre a l’octava. El conjunt de bordons es caracteritza per quedar penjant, no es recolzen enlloc. El grall surt de l’altra pota de davant. És un tub cònic que produeix el so amb una inxa doble. Té vuit forats, set davant i un darrere. L’instrument es col.loca davant el pit del sonador, el qual l’abraça per controlar la pressió amb el braç esquerre.

LA TAROTA
tarota.jpg

La Tarota és un instrument de la família dels oboès populars. Aquesta família apareix en estat elemental al 2000 a.C. a Egipte. Tot i que a Catalunya només es coneix per unes poques referències bibliogràfiques i museístiques la tarota ha tingut una implantació creixent produïda aquests darrers 20 anys. Aquest retorn d’un instrument gairebé oblidat s’ha d’inscriure en
la revivificació festiva de la cultura popular que s’ha donat als Països Catalans. La nova aparició de la tarota ve condicionada per la pròpia tradició: per una banda la recuperació de l’antiga cobla catalana, la tarota es justifica per la necessitat d’habilitar el quart component de la cobla de tres quartants; per altra, per la influència tímbrica i tècnica dels instruments de la moderna cobla de sardanes, la tenora i el tible. També, per la voluntat de rehabilitar les antigues bandes de ministrers, que fins el segle XIX tingueren la missió secular d’acompanyar manifestacions civils i religioses. Al Museu d’Història de la Ciutat de Girona es conserven algunes d’aquestes antigues tarotes, anomenades també xeremies o ministrils, construïdes d’una sola peça.

La tarota està formada per cinc parts. La llengüeta o inxa doble, construïda amb canya, serveix per posar l’aire en vibració i produir el so. El tudell, fet de llautó o un altre material metàlic, uneix la canya amb el cos de la tarota. Les altres tres parts constitueixen pròpiament el cos de la tarota: part superior, part inferior i campana. Estan fetes de fusta, normalment de bobinga, ginjoler o boix. El tub de forma lleugerament cònica presenta 8 forats amb els quals l’instrumentista canvia l’alçada tonal de les notes. Normalment, per tal d’arribar a l’últim forat s’ajuda amb una clau. Alguns constructors, per tal de facilitar l’execució de les notes alterades o de la segona octava, han incorporat altres claus amb els seus respectius forats. Trobem tarotes afinades en diferents tonalitats: la més usada és la tarota en do o tenoret, també la tarota en fa o prima i la tarota en sol.


%d bloggers like this: