TAROTA

La Tarota és un instrument de la família dels oboès populars. Aquesta família apareix en estat elemental al 2000 a.C. a Egipte. Tot i que a Catalunya només es coneix per unes poques referències bibliogràfiques i museístiques la tarota ha tingut una implantació creixent produïda aquests darrers 20 anys. Aquest retorn d’un instrument gairebé oblidat s’ha d’inscriure en
la revivificació festiva de la cultura popular que s’ha donat als Països Catalans. La nova aparició de la tarota ve condicionada per la pròpia tradició: per una banda la recuperació de l’antiga cobla catalana, la tarota es justifica per la necessitat d’habilitar el quart component de la cobla de tres quartants; per altra, per la influència tímbrica i tècnica dels instruments de la moderna cobla de sardanes, la tenora i el tible. També, per la voluntat de rehabilitar les antigues bandes de ministrers, que fins el segle XIX tingueren la missió secular d’acompanyar manifestacions civils i religioses. Al Museu d’Història de la Ciutat de Girona es conserven algunes d’aquestes antigues tarotes, anomenades també xeremies o ministrils, construïdes d’una sola peça.

La tarota està formada per cinc parts. La llengüeta o inxa doble, construïda amb canya, serveix per posar l’aire en vibració i produir el so. El tudell, fet de llautó o un altre material metàlic, uneix la canya amb el cos de la tarota. Les altres tres parts constitueixen pròpiament el cos de la tarota: part superior, part inferior i campana. Estan fetes de fusta, normalment de bobinga, ginjoler o boix. El tub de forma lleugerament cònica presenta 8 forats amb els quals l’instrumentista canvia l’alçada tonal de les notes. Normalment, per tal d’arribar a l’últim forat s’ajuda amb una clau. Alguns constructors, per tal de facilitar l’execució de les notes alterades o de la segona octava, han incorporat altres claus amb els seus respectius forats. Trobem tarotes afinades en diferents tonalitats: la més usada és la tarota en do o tenoret, també la tarota en fa o prima i la tarota en sol.