Archive for the ‘Balls de la Garrotxa’ category

Ball de Cintes de les Preses

1 Març 2007

A Catalunya hi ha un gran nombre de danses que s’anomenen Ball de Cintes. Aquesta denominació té a veure amb el fet que durant el transcurs de la dansa els balladors van trenant unes cintes a un pal que les subjecta. L’origen d’aquest ball és mol antic i segurament prové de la ètnia gitana. Una prova d’això és que en molts dels Balls de Gitanes que es trobem a Catalunya hi ha el Ball de Cintes.

Al poble de les Preses, a la Garrotxa,  es balla de forma una mica peculiar. Les cintes no es trenen a un pal sinó en el braç d’un dels dansaires, l’estaquirot. A mesura que la dansa va avançant les cintes es van teixint damunt el braç i arribats a un punt de la dansa evolucionen en sentit contrari fins a deixar el braç despullat del tot de cintes. El ball només es resolt bé si en acabar la dansa totes les cintes estan destrenades. Qualsevol petita equivocació dels balladors equival a un bon embolic de cintes que fa impossible continuar amb la dansa. Antigament el ballaven només homes però actualment es divideixen els dansaires amb cinc parelles d’ambdós sexes.

ball-de-cintes-de-les-preses-partitura.pdf

El ball del Triai

20 febrer 2007

El Triai és un prat molt gran situat a prop d’Olot entre la font Moixina i l’església de Sant Cristòfor les Fonts. El reconeixereu per una creu molt gran en record d’uns afusellaments durant la guerra civil. També hi ha documentat la presència d’enterraments, segurament  a causa de les guerres del segle XVIII.

Encara avui s’hi celebra l’aplec del Roser: al matí es fa l’ofici i una processó que dóna la volta a l’església. Després es balla la sardana dels pabordes. A la tarda també es fa una ballada de sardanes. Fa pocs anys s’ha recuperat un ball que antigament es feia en aquesta festa: el ball del Triai. Hi ha la teoria que el nom de “triai” vindria donat pel fet que la dansa servia per cercar o triar promesa. Hi ha qui diu, però, que el nom fa referència a la tria que feien els pastors per cercar les seves ovelles quan tornava el ramat de la pastura.

El ball, que té una melodia lenta i en to menor, descriu amb la seva coreografia aquesta tria de la promesa ja que cada un dels nois ha de ballar amb cada una de les noies. Originàriament no s’agafaven de les mans fins que el noi arribava  davant la noia que desitjava. Aleshores el fet d’allargar-li la mà equivalia a la declaració amorosa.

ball-del-triai.pdf

La sardana curta de Sant Andreu del Bac

29 gener 2007

Joaquim Danés en el seu llibre Pretèrits olotins ens comenta: Les havíem vistes, i ballades i sentides a Cal Ferrer i a l’Hostal de la Vall del Bac i al mas Colldecarrera de Castellar de la Muntanya en plena primera desena del segle (XX). Els músics eren de Beget: un violí, que tocava d’oïda (…) i una filla del músic, que tocava un tamborí i un instrument de vent de tres o quatre forats pels dits de la mà esquerra, i que venia a ésser un entremig de clarinet i de tiple. 

Hi ha una Sardana curta coneguda com la Sardana de Sant Andreu del Bac. Segurament va agafar aquest nom ja que es ballava a prop de l’ermita romànica de Sant Andreu de Porreras a la Vall del Bac, la Garrotxa. Tot i que Danés no l’esmenta en el seu llibre, tot ens fa pensar que la seva tonada també es devia ballar fins a l’entrada del segle XX.

Les sardanes curtes estaven escrites en compàs de 6/8 i tenien dues parts melòdiques de 8 compassos diferenciades: els curts i els llargs. Els balladors es disposaven en rotllana agafats de les mans i a cada una d’aquestes parts feien un pas diferent amb els peus. Sempre es tocaven amb la mateixa estructura: En primer lloc l’introit, per tal d’avisar a tothom que començava la dansa, després dues vegades els curts i dues llargs; una altra vegada dues vegades els curts i dues els llargs; finalment el contrapunt, semblant a l’introit però més curt i ballat, i dues vegades els llargs; i una altra vegada el contrapunt i dues vegades els llargs.

A mitjans del segle XIX la sardana sofreix una transformació a tots nivells,  convertint-se en la Sardana llarga tal com la coneixem actualment. A poc a poc la Sardana curta perd protagonisme fins a quedar aïllada en zones rurals com la Vall del Bac com a pas previ a la seva desaparició.

sardana-sant-andreu-del-bac-partitura.pdf

El ball de l’Àliga de Sant Ferriol

8 gener 2007

L’Àliga és un dels elements del bestiari tradicional català més antic i amb una personalitat ben diferenciada. La seva participació a la festa té un sentit ritual i simbolitza el poder tal i com ens  mostra la corona que sempre porta. Normalment està molt associada a la festivitat del Corpus.

 A Olot trobem l’Àliga de Sant Ferriol. S’anomena així ja que pertany al barri de Sant Ferriol d’Olot. Tot i que al segle XVII ja s’esmenta  la presència d’una àliga a Olot, no tenim referències sobre aquesta àliga en concret fins el 1902 que va obtenir un accèssit al primer premi en les Festes de la Mercè de Barcelona. Aquest ocell fet de cartró negre ve representat amb una corona i un cistell al bec en el qual antigament es posaven dos colomins. Al 1947 es va fer una Àliga nova. És un gros animal amb les ales mig desplegades.

La música del ball està composada per Pere Aubert i Port i està basada en la tonada popular del Ball de Sant Ferriol.

ball-de-laliga-de-sant-ferriol-partitura.pdf

El ball del Xai Be

2 gener 2007

El ball del Xai Be s’havia ballat antigament a Olot el dissabte de Pasqua. Quatre homes vestits amb una pell de xai al davant i una altra al darrera, amb unes llargues barretines de color vermell i amb unes grosses sabates amb corretges, ballaven amb uns bastons a les mans fent diferents jocs, figures, salts i giravolts i cridant: “xai-be, xai be” de tant en tant. Els acompanyava un músic que tocava el flabiol que li deien el “bisbe”. També es ballava a les processons que es feien durant el matí del diumenge de Pasqua.

Unes notes anònimes publicades a Olot diuen referint-se a aquest ball: “era molt plaent al poble, als ulls del qual devia tenir molt de mèrit, puix que era cosa corrent considerar-lo com una de les quatre meravelles de Catalunya pel Ripollès, la Plana de Vic i la Garrotxa.

Sembla que aquest ball podria tenir un origen pagà molt antic relacionat amb les festes de la mort del be. El cristianisme el va acceptar relacionant-lo amb l’anyell sacrificat, uns dels símbols de la pasqua. És per això que es ballava durant les festes pasquals.