El proper divendres 9 de setembre a les 19h, els Ministrers de l’Escola de Música d’Olot oferiran un concert per presentar el seu primer disc titulat Balls de faràndula i altres danses de la Garrotxa als Claustres del Carme d’Olot durant les Festes del Tura. El disc vol ser una mostra del treball realitzat des de la creació de l’Àrea de Música Tradicional de l’Escola Municipal de Música d’Olot que enguany celebra el 10è aniversari.
Durant l’època de Carnestoltes a Bellver i a Martinet de Cerdanya feien una mascarada que representava el casament de l’espingueri (també conegut per espingari o estingari). Sortien uns nuvis vestits de la forma més grotesca possible. Ella anava acompanyada de la seva mare, que simulava ser un ase o el rocall, que era la representació del Carnestoltes a la Cerdanya. A ell l’acompanyava el seu pare que simulava ser un cavall o un bou. Llavors tothom cantava la cançó de l’espingueri: té una filla per casar, però ningú no la vol. A la fira del Masnou un xato, guenyo i manco, geperut i camatort es fixa amb ella i decideixen casar-se. Van fer unes gran convit: van rostir una mosca, ella es va menjar les ales, ell el caparrot i la resta de gent l’altre trossot. Durant el transcurs de la cançó els nuvis fan veure que agafen mosques al vol i se les mengen. Tot això fent uns grans salts i gestos, diem-ne , poc polits.
lespingueri-partitura-i-lletra.pdf
Des de temps molt antics durant el temps de Carnaval era típic que tothom, tant si eren rics com pobres, com joves o vells, s’unissin per participar en les festes, les danses i fer gresca pel carrer. Era tradició fer ballades al so de cançons ben alegres. Tothom s’agafava de les mans formant una llarga rua i corria esvalotadament pels carrers. Joan Amades ho descriu amb molt d’humor: de vegades s’arremolinaven uns damunt dels altres en confosa barreja formant una mena de pila de greix.
A Tossa, Lloret, Blanes, Calella, Sant Pol, Canet i altres llocs de la costa es ballava el Toquen a córrer. Era un ball molt alegre al qual tothom s’hi entregava corrent i saltironant, però sobretot amb ganes de barrejar-se i crear confusió.
Abans que els ramats pugessin a la muntanya per passar l’estiu hi havia un moment molt important en la vida ramadera, la tosa. Es tractava d’esquilar les ovelles per tal de deixar-les fresques i alleugerides de la llana. Aquesta operació es feia amb molta solemnitat i anava revestida de cançons, danses i tot un protocol cerimonial. Els encarregats de fer-la eren els tonedors, els quals s’organitzaven en colles. La seva arribada a les cases era molt esperada i celebrada.
Els tonedors solien beure molt. Cada quart d’hora feien voltar el cabdell de fil negre, nom que donaven al porró. Solien beure al so d’una cançó:
La Cançó de Beure, que els marcava la durada del traguinyol.
La cançó diu així:
Beurem una boteta de la vall, de la vall Roseta
Beurem una boteta de la vall, de la vall del vi.
Que begui, que begui, que begui, que begui,
Que begui, que begui, que begui, que prou.
A Catalunya hi ha un gran nombre de danses que s’anomenen Ball de Cintes. Aquesta denominació té a veure amb el fet que durant el transcurs de la dansa els balladors van trenant unes cintes a un pal que les subjecta. L’origen d’aquest ball és mol antic i segurament prové de la ètnia gitana. Una prova d’això és que en molts dels Balls de Gitanes que es trobem a Catalunya hi ha el Ball de Cintes.
Al poble de les Preses, a la Garrotxa, es balla de forma una mica peculiar. Les cintes no es trenen a un pal sinó en el braç d’un dels dansaires, l’estaquirot. A mesura que la dansa va avançant les cintes es van teixint damunt el braç i arribats a un punt de la dansa evolucionen en sentit contrari fins a deixar el braç despullat del tot de cintes. El ball només es resolt bé si en acabar la dansa totes les cintes estan destrenades. Qualsevol petita equivocació dels balladors equival a un bon embolic de cintes que fa impossible continuar amb la dansa. Antigament el ballaven només homes però actualment es divideixen els dansaires amb cinc parelles d’ambdós sexes.
El Triai és un prat molt gran situat a prop d’Olot entre la font Moixina i l’església de Sant Cristòfor les Fonts. El reconeixereu per una creu molt gran en record d’uns afusellaments durant la guerra civil. També hi ha documentat la presència d’enterraments, segurament a causa de les guerres del segle XVIII.
Encara avui s’hi celebra l’aplec del Roser: al matí es fa l’ofici i una processó que dóna la volta a l’església. Després es balla la sardana dels pabordes. A la tarda també es fa una ballada de sardanes. Fa pocs anys s’ha recuperat un ball que antigament es feia en aquesta festa: el ball del Triai. Hi ha la teoria que el nom de “triai” vindria donat pel fet que la dansa servia per cercar o triar promesa. Hi ha qui diu, però, que el nom fa referència a la tria que feien els pastors per cercar les seves ovelles quan tornava el ramat de la pastura.
El ball, que té una melodia lenta i en to menor, descriu amb la seva coreografia aquesta tria de la promesa ja que cada un dels nois ha de ballar amb cada una de les noies. Originàriament no s’agafaven de les mans fins que el noi arribava davant la noia que desitjava. Aleshores el fet d’allargar-li la mà equivalia a la declaració amorosa.
A la Vall d’Aran es feia un ball dedicat als forasters anomenat Era Aubada (en aranès significa albada). Al mig de la plaça es posaven dues files de cadires d’esquena l’una amb l’altra tocant-se pel respatller. En aquestes cadires es convidava a seure els forasters. Els nois joves del poble ballaven en dos grups, un a cada banda de les cadires.
Un moment característic de la dansa era quan de cop i volta la música deixava de sonar i tots els balladors fugien precipitadament de la plaça i donaven una volta pels carrers del poble. Llavors s’establia un joc entre els balladors i els músics. Els primers intentaven arribar a la plaça per sorpresa per tal d’atrapar els músics desprevinguts. Aquests, però, intentaven vigilar atentament per on podien venir per tal de començar a tocar en el moment precís.
La dansa tornava a començar i al cap de poca estona es tornava a interrompre per fer la capta. Un dels joves portava una safata amb una poma tota plena de monedes d’or i argent clavades. Anava desfilant per davant els forasters i els demanava almoina per ajudar a les despeses de la festa. Després es tornava reprendre la dansa.
El Ball de l’Indiot s’havia ballat per la zona del Pallars més o menys fins als anys 20. Era costum ballar-lo tots els diumenges, però durant les festes de Carnestoltes tenia un caràcter especial. En aquesta ocasió es permetia ballar-lo als nens que per la seva edat ja podien ser considerats joves o fadrins. El ball tenia la funció simbòlica i cerimonial per fer el pas de nen a fadrí davant de tota la comunitat. La coreografia mostra aquest caràcter de passatge o d’entrada en un món nou: les parelles de balladors feien uns ponts mitjançant uns mocadors per sota dels quals havien de passar totes les parelles repetides vegades durant el transcurs de la dansa.
Joan Amades en el Costumari Català afegeix: des d’aleshores seran admesos a les colles i actes organitzats pels fadrins, dels quals haurien estat esquivats, podran sortir de nit i rondar, els seu pare ja no els pegarà més ni la seva mare els farà fer feines infantils i casolanes, podran dur bastó o arma, festejar, ballar i fumar i fer totes aquelles altres coses pròpies del jovent.
Joaquim Danés en el seu llibre Pretèrits olotins ens comenta: Les havíem vistes, i ballades i sentides a Cal Ferrer i a l’Hostal de la Vall del Bac i al mas Colldecarrera de Castellar de la Muntanya en plena primera desena del segle (XX). Els músics eren de Beget: un violí, que tocava d’oïda (…) i una filla del músic, que tocava un tamborí i un instrument de vent de tres o quatre forats pels dits de la mà esquerra, i que venia a ésser un entremig de clarinet i de tiple.
Hi ha una Sardana curta coneguda com la Sardana de Sant Andreu del Bac. Segurament va agafar aquest nom ja que es ballava a prop de l’ermita romànica de Sant Andreu de Porreras a la Vall del Bac, la Garrotxa. Tot i que Danés no l’esmenta en el seu llibre, tot ens fa pensar que la seva tonada també es devia ballar fins a l’entrada del segle XX.
Les sardanes curtes estaven escrites en compàs de 6/8 i tenien dues parts melòdiques de 8 compassos diferenciades: els curts i els llargs. Els balladors es disposaven en rotllana agafats de les mans i a cada una d’aquestes parts feien un pas diferent amb els peus. Sempre es tocaven amb la mateixa estructura: En primer lloc l’introit, per tal d’avisar a tothom que començava la dansa, després dues vegades els curts i dues llargs; una altra vegada dues vegades els curts i dues els llargs; finalment el contrapunt, semblant a l’introit però més curt i ballat, i dues vegades els llargs; i una altra vegada el contrapunt i dues vegades els llargs.
A mitjans del segle XIX la sardana sofreix una transformació a tots nivells, convertint-se en la Sardana llarga tal com la coneixem actualment. A poc a poc la Sardana curta perd protagonisme fins a quedar aïllada en zones rurals com la Vall del Bac com a pas previ a la seva desaparició.
A Santa Coloma de Farners feien un ball per tal d’escollir el rei de la festa de Carnestoltes. Sembla que aquest ball seria una reminiscència de rituals primitius per l’elecció d’un cabdill o un sacerdot mitjançant el seu enginy.
El ballava un noi tot sol amb un porró al cap. Havia de ballar set vegades la tirada de la tonada. Si aconseguia acabar el ball sense que li caigués el porró era elegit heroi de la colla i rei de la festa durant totes les Carnestoltes. Si el porró queia havia de pagar el vi i deixar pas a un altre ballador. La prova durava fins que algú aconseguia acabar el ball. Una condició que es posava era que el ball fos ben saltat i repicat. Si el ballador tenia por de trencar el porró i no s’arriscava fent salts també era desqualificat.
El nom de Rossinyol per designar el ball té origen en la lletra que acompanyava la tonada. Es tracta d’una cançó amorosa on hi tenia un paper important un rossinyol. Aquesta tonada es va fer molt popular a mitjans del segle XIX. També la trobem com a Ball Pla al poble de Benavent al Pallars.
ball-del-rossinyol-partitura.pdf
Ministrers de l'Escola de Música d'Olot 
