L’origen del flabiol és molt antic. Gràcies a diferents mostres iconogràfiques sabem que van aparèixer a Europa al voltant del segle XIII instruments semblants al flabiol que es tocaven amb una sola mà i amb l’altra el mateix instrumentista s’acompanyava d’un tambor. Actualment aquests instruments els trobem extesos pel sud de França i per la peninsula ibèrica: la flauta, la flaüta d’Eivissa, la gaita charra, el galobet,el pinkullo, el flautat, el flistul, el txitsu, la bascatibia, el silbo són alguns dels germans del nostre flabiol.
A Catalunya el trobem extès per tot el territori. Una prova d’això són les nombroses variants dialectals per anomenar aquest instrument: flabiol, fobiol, fabirol, flobiol, frobiol, fluviol, etc. També es toca a les Illes Balears on normalment el trobem tocant al costat de les xeremies. Un dels trets característics del flabiol és que es toca només amb la mà esquerra. Amb la dreta se sol tocar un instrument de percussió. Normalment és un tambor cilíndric que arriba amb dos formats bàsics el tamborí o el bombo. També el trobem acompanyat pel tamborí de cordes. Diuen que “Un flabiolaire que no toqui la percussió només és mig flabiolaire”.
El flabiol és un instrument de la família de les flautes fet de fusta o canya d’uns 20 o 25 centímetres de llargada. Està proveït de cinc o més forats de digitació amb una distribució curiosa tres a dalt (tocats amb el dit index, mig i anular) i dos a baix (tocats amb el polze i el xic) Això el diferencia dels seus germans solen tenir només tres o quatre forats. Els altres forats es poden tocar amb la mà dreta, però normalment no es fan servir. També trobem flabiols amb claus. S’anomena flabiol sec aquell que no té claus. És el més tradicional però el menys conegut. Antigament eren d’una sola peça i amb el cap pla (sense bec). El que té claus es sol anomenar Flabiol de Cobla, ja que se sol utilitzar en aquesta formació. Té quatre claus que ajuden a fer les notes alterades.
El tamborí consisteix en un tambor fet per un cilindre de fusta que aguanta dues pells tensades. Aproximadament té uns 20 centímetres de diàmetre i unes proporcions força quadrades. Acostuma a portar bordons i a tenir els tensors de corda. El tamborí de sardanes té unes dimensions molt més reduïdes i els tensors són metàl·lics. En algunes regions s’utilitza el bombo. Són tambors plans semblants a la caixa però més grans. Les baquetes acostumen a ser curtes i no gaire gruixudes. La punta anomenada “gra” és bastant rodona i grossa
Ministrers de l'Escola de Música d'Olot 